avis 2: arribar a la maduresa

És molt important saber com ens afecta a cada un de nosaltres l’arribada al moment de la jubilació. Massa vegades associem la vida activa amb la vida laboral i si bé durant la vida laboral portem una vida activa això no vol dir que aquesta s’acabi quan s’acaba l’obligació d’anar cada dia a la feina. Qui associa la vida activa exclussivament a la vida laboral, aquella deixa de tenir sentit quan aquesta s’acaba i aleshores un no sap què fer i es posa a fer qualsevol cosa –per tal de no estar desenfeinat–… o a no fer res!
Aquest mes hem anat a tres enterraments. Els tres eren de persones de més de noranta anys. Si ens jubilem als seixanta-cinc i vivim fins els noranta, encara ens queden vint-i-cinc anys per viure’ls! I aquests han de ser uns anys que els visquem d’una manera molt feliç. Tal com avui s’allarga la vida, hem de tenir clar que, si Déu vol, ens pot quedar molt temps encara fins que s’acabi el nostre caminar a la terra. I hem d’aprendre a viure’l en maduresa.
Avui la terminologia sobre les edats de la gent gran està en crisi. Abans es tenia clar qui era vell, ancià o vetust. Però avui aquesta terminologia no és vàlida ja que darrera d’ella s’hi amaguen conceptes com malalt, dependent, inactiu, improductiu… tot allò que s’associa a una vida contrària a les coses que avui exalça la societat: joventut, força, salut, diner… La mateixa gent ha aixecat la veu contra els estaments oficials i les acadèmies de la llengua per tal que revisin les definicions i els conceptes i no els associïn a una edat determinada, ja que no es consideren ni vells, ni ancians i –molt menys- vetusts! Senzillament, som… gent madura.
I aquesta maduresa fa que siguem gent –malgrat tinguem més o menys salut corporal– amb experiència de la vida, situats al mig de tres generacions (hi ha qui té cura dels fills grans no emancipats i dels pares… més madurs que nosaltres) i que no volem que la societat ens aparti i margini. Som persones que amb la nostra edat també fem de voluntaris per atendre gent als hospitals o residències, a casa o bé gent més jove…
El sociòleg Gil Calvo diu que la nostra generació de “gent madura” revolucionarà els conceptes vinculats a la vellesa ja que som “gent amb estudis, moderns, coneixedors de les noves tecnologies, actius, gens submisos, amb orgull, dignitat, respecte, experiència, saviesa, maduresa, prudència, coneixement i autoritat moral”.
Precisament per això i de la mateixa manera que al llarg de la vida hem anat adequant el nostre entorn en funció de com evolucionava la vida (feina, festeig, casament, fills, nores-gendres, sogres, néts…) ara, ja madurs, ho hem de continuar fent.
Un cop jubilats la nostra pre-ocupació inicial ha de ser la d’establir unes determinades activitats per tal d’arribar a tenir una ocupació diària i profunda i no acabar amb una veritable preocupació per sentir-nos inutils.
La saviesa del saber viure dels grecs incloïa una “perfecció adequada a cada època de la vida” i la saviesa del saber viure en la maduresa inclou: l’aprofitar el temps (el que passa no torna), l’observació, el saber mirar i no només veure, el saber escoltar i no només sentir, el saber aconsellar, la tranquilitat, el silenci, la serenor, la calma…

avis 1: els avis

No fan falta gaires explicacions per tal que els nostres néts sàpiguen qui som els avis. Ho saben prou bé: som els pares dels seus pares. I som persones que formem part de la seva vida. Bé, almenys així hauria de ser. I aquest formar part de la seva vida es manifesta tant en allò que som com en allò que fem.

Però… qui som els avis? Ho sabem nosaltres mateixos? Aquest és el tema primordial que hem de tenir clar abans de començar a parlar de qualsevol altra cosa. Situem-nos.

Hem de ser conscients que els avis, mentres puguem, hem de continuar fent la nostra vida amb autonomia. No podem oblidar que primer de tot som persones (dona i home) i com a tals hem de continuar creixent i cultivant les nostres aficions; tampoc podem oblidar que continuem essent un matrimoni (muller i marit) amb totes les mateixes responsabilitats derivades d’aquest compromís; i continuem essent pares (i sogres) dels nostres fills si bé a una distància diferent de quan els teníem petits. I al capdavall som avis.

Un cop clara aquesta premisa, en segon lloc cal situar-nos en la nostra situació real. L’edat que tenim i les possibilitats de fer coses. Podem ser avis joves o avis grans. Hi ha qui fa aquesta diferenciació en funció de l’edat. Nosaltres creiem que no, que uns avis no som joves o grans perquè tinguem menys o més edat. L’esperit jove no és fruit de l’edat, sinó de la capacitat que tinguem per anar vivint mirant endavant pensant que hi ha un futur al que encara hi podem accedir i que podem ajudar a d’altres a que també lluitin per arribar-hi.

Si tenim clars aquests dos conceptes, una conseqüència clara serà que, malgrat la situació de les famílies hagi canviat molt, els avis no podem sentir-nos com una càrrega per als fills ni els fills poden oblidar els avis a la que s’anomena la zona d’aparcament. Els avis necessitem encara un equilibri afectiu dins l’entorn familiar, diferent del que teníem amb els fills a casa, però que no podem deixar de cultivar per part de tots els que formem la gran família.

Si som capaços de no taraumatitzar-nos per la jubilació i ser conscients que ve del llatí iubilare que vol dir donar crits d’alegria, estar content…

Si som capaços d’enfocar la vida d’avis en aquest sentit, i viure-la d’acord amb el que Martin Seligman anomena la “psicologia positiva”: què puc fer encara jo amb els meus recursos, les meves capacitats i les meves potencialitats…?

Si som capaços de despertar com l’Avi del poema d’Emili Guanyavents -poeta català contemporani de Maragall- continuarem caminant pel camí de la vida vers la veritable felicitat.

El poema diu així:

Al raig escàs que el sol d’hivern envia,

assegut al portal de la masia

va un vell barbotejant:

-Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?

Per donar un pas, Déu sap el que pateixo…!

Després… casat el gran…

De cop, son fill, tocant-lo pel darrera,

-Pare! –li diu amb cara riallera-

Un noi…! Tot ha anat bé!

I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:

-Encara puc servir d’alguna cosa.

Anem. Jo el bressaré.