frases televisives

Un curs que comença sempre porta novetats i un dels llocs on sempre n’hi ha més és a la televisió. Apareixen noves pro- gramacions amb noves sèries, nous programes, nous concur- sos… Avui  no pensem donar cap consell concret, de com i quan s'ha de mirar la TV, sinó simplement reproduir algunes frases de personatges coneguts sobre la televisió per veure què diuen.

Calvin, personatge de ficció

Umberto Eco, escriptor

No sortir avui a la TV és un signe d'elegància

Fedrerico Fellini, director de cinema

Condemnar la TV seria tan ridícul com excomunicar l'electricitat o la teoria de la gravetat

Antonio Mingote, humorista gràfic

La TV ha acabat amb el cinema, el teatre, les tertúlies i la lectura. Ara tants canals acaben amb la unitat familiar

Jean François Revel, filòsof i escriptor

La TV és la violació de les multituds

Frank Lloyd Wraight, arquitectre

La TV és xiclet per als ulls

Groucho Marx, actor

Trobo que la TV és molt educativa. Cada vegada que algú l'encén, me’n vaig a una altra habitació i llegeixo un llibre

Robert Spaemann, filòsof

La dependència de les persones de la TV és el fet més destructiu de la civilització actual

Alfred Hitchcock, director de cinema

La TV ha fet molt per a la psiquiatria: no només ha difós la seva existència, sinó que ha contribuït a fer-la necessària

Bette Davis, actriu

La TV és meravellosa. No només ens produeix mal de cap, sinó que a més, en la seva publicitat, trobem les pastilles que ens l’alleugereixen

Margaret Thatcher, política

Vivim en l'era de la TV. Una sola imatge d'una infermera bonica ajudant a un vell a sortir d'una sala diu més que totes les estadístiques sanitàries

Carl Bernstein, periodista 

Quan la televisió informa sobre fets marginals, en aquest moment deixa de ser-ho

Herbert M. McLuhan, teòric de la comunicació

La TV va trencar el confort de les sales d'estar amb la brutalitat de la guerra. Vietnam es va perdre en elles, no en els camps de batalla

John W. Irving, escriptor

On hi ha un televisor engegat, segur que hi ha algú que no està llegint

Fernando Fernan Gómez, actor

Sis, vuit, vint milions d'espectadors! Aquestes són xifres amb les que mai va poder somiar cap director teatral ni cap novel·lista, i menys encara Èsquil, Sòfocles o Eurípides

Manuel Campo Vidal, periodista

Si de sobte es descomponguessin tots els televisors del món, no hi hauria escales per mesurar els tsunamis d'avorriment

David F. Attenborough, científic, documentalista sobre la natura
La TV encén grans flames de passió per la ciència, que els llibres hauran d’alimentar

el mite del "trastorn posvacacional"

Probablement molts de nosaltres haurem pogut fer uns dies de vacances. Totes les vacances són diferents. Mai no n’hi ha cap d’igual, ni tan sols les que passem cada any cada un de nosaltres: cada any són diferents.

Alguns avis haurem passat les vacances amb néts, d’altres amb fills, o sols, o en companyia d’algun matrimoni amic. Molt probablement la gran majoria de nosaltres ja les hem acabat i això vol dir tornar a les tasques que feiem abans de l’estiu o a les noves que tenim programades per aquest curs.

Ara és hora de repensar el curs que s’inicia amb més ganes que mai i sense la sensació d’haver de patir això que diuen que afecta a moltes persones quan s’els acaben les vacances i han de tornar a la feina que van deixar unes setmanes abans: el transtorn posvacacional.

Molts de nosaltres hem estat treballant més de 40 anys, 8 o més hores diàries, hem fet tres setmanes o un mes de vacances cada any i no hem tingut –ni nosaltres ni cap company de feina conegut– que tingués aquesta síndrome.

Penso que és mes un recurs que s’ha empescat algún periodista espavilat –per tal d’omplir pagines de revistes, diaris i tertúlies de la tv cada final de temporada– que no pas una realitat que passi sovint. Com el tema dels polls, que ara en parla tothom i a tot arreu: és una manera com una altra de fer gastar als pares un dineral amb productes antipolls per “si de cas…”.

Dic que nosaltres no tenim aquesta sensació perque la gran majoria ja no ens aixequen d’hora per anar a fitxar a l’empresa, però ens podem trobar que algun amic nostre ens comenti que té una filla o fill que té aquesta sensació: que “es troba malalt” per haver d’incorporar-se a la feina després de tres o quatre setmanes de dolce far niente o d’estar perseguint fills per tal que facin “els deures de repàs” que els toca cada dia, encara que sigui temps de vacances.

Diuen que hi ha gent que estaria disposada a agafar la baixa laboral per aquest canvi de rutina que els hi representa la tornada a la feina, ja que es troben “més irritables, més cansats, amb més dificultats per dormir, amb apatia i tristesa…”, que el malestar els prové “del canvi en el ritme diari, en l’horari, en els menjars, en l’activitat social…”. Penso que moltes vegades és una excusa per no tornar a la feina amb il·lusió i ganes.

¿I no hi ha un canvi de ritme quan un deixa la feina i se’n va de vacances? I jo em pregunto: ¿per què no agafen la síndrome del “trastorn poslaboral” quan comencen les vacances? S’haurien de trobar d’una manera similar ja que deixen de fer una activitat diària per canviar-la per una altra, de cop i volta, i ben diferent, i moltes vegades també estressant ja que hi ha qui programa unes vacances no de relax, de descans, sinó de moltes activitats, una rera l’altra per aprofitar les 24 hores del dia.

El que passa a algunes persones és que tenen associades les vacances a un estat idílic de plaer i distracció, mentre que el treball l’associen a un estat de malestar i patiment. Pobre concepte tenen aquestes persones del treball i del descans.

Nosaltres iniciarem el curs amb il·usió, amb moltes ganes de reprendre la tasca deixada fa unes setmanes i amb el cap posat en aquells consells que hem donat alguna vegada en aquestes pàgines per tal de no quedar-nos encarcarats (física i mentalment!).

un llibre: els ocells amics

Ara que arriba l'estiu els avis ens podem trobar immersos en alguna de les situacions d'aquestes vinyetes. O, també, que estiguem amb els néts amb més calma i poguem gaudir d'estar amb ells si no hem de "substituir" els pares i fer totes les feines que fan ells. Malgrat això sigui així, hem de trobar uns espais de calma, amb els néts, per fer una estona de lectura.

Emig de la colla de llibres que tenim a la biblioteca n’hem desenterrat un que teníem mig oblidat. És d’en Josep Maria de Sagarra i es diu Els ocells amics.

És una bona opció per lectura de l’estiu. Josep M de Sagarra ens parla d'un grapat d'ocells de casa nostra: l’oreteta de xemeneia (la que més abunda), el falciot (neteja l’aire d’insectes), la puput (estrafolària), el cucut (l’alegria i la música del bosc), el picot (ocell de bosc), el raspinell (el millor amic dels arbres), el rossinyol (l’ocell més famós), la bosqueta o tallareta (ocellet de bardissa), el reietó i l’ull-de-bou (música del cel hivernal), la cuereta (rondinaire i cerca-raons), la mallerenga (ocellet celestial) i els ocells bescantats (corb, musol, xibeca, cabrassa, òliba, gamarús, xot banyut…)

Les descripcions que fa de cada un dels ocells i els seus costums val la pena llegir-los i potser també serà una bona activitat fer una lectura en veu alta als néts, en una tarda d’aquestes que no saben què fer i ja estan tips de fer no sabem quantes coses que no serveixen per a res. Diu l'autor: Com que en l'ànima dels infants és on prenen sempre més caliu les delicades meravelles de la Natura… és per els infants de la nostra terra que és esctit aquest llibret.

I continua: Quan vegem un ocell pensem que és un fill de Déu, tan necessari com nosaltres mateixos, que ell contribueix a embellir tant la terra, i és una pinzelladeta de color i un so de música que forma part d’aquest quadre tan ben pintat i d’aquesta harmonia tan dolça i tan gran que anomenem la Naturalesa.

La vida de l’autor al camp quan era petit i el tracte amb els pagesos, pastors i llenyataires va fer que aprengués el nom de les bestioles i les plantes i ens descriu l’hàbitat, els costums i les peculiaritats amb una precisió extraordinària.

Acaba el llibret amb una oració de la que us transcribim unes línies: Senyor, Déu meu! Vós que ens heu donat una pàtria que és la terra més bella del món; que ens l’heu guarnida de muntanyes i heu agraciat les muntanyes amb la pinzallada verda dels boscos… vetlleu, Senyor damunt les ales d’aquests pobres ocells… i feu que no s’estronqui mai… llur cançó… la joia més dolça de la primavera!

Escrit el 1947, l’edició que presentem d’Els ocells amics, molt acurada, és de l'Editorial Juventut, de l’any 1986, i està il·lustrada amb uns boixos exquisits de Josep Narro.

Si la trobeu, no us la perdeu: compreu-la!