els avis: les arrels de la família

Envellir hauria de ser una benedicció per a tothom, un moviment de la vida que uneix les generacions en una societat feliç. Però l’edat de la maduresa i de la transmissió de valors, que hauria d’ajudar els joves a trobar un sentit a la vida, és a la vegada l’edat de la dependència i de la feblesa. L’època actual que exalça de manera obsessiva els valors juvenils, refusa les persones dites “inútils” i la solidaritat entre les generacions es degrada per culpa de les mutacions de la vida familiar.

Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha perllongat una barbaritat. El nombre de la gent gran s'ha multiplicat i hi ha qui està necessitat d’algú que li doni un cop de mà, o que no es valgui per ell mateix i tingui necessitat d’una dependència total d’una altra persona. Pot haver-hi, a més, pobresa, malaltia, soledat… Són situacions que es donen en totes les societats programades per a l’èxit del jovent i que les patim quan arribem a ser de la “gent gran”.

Hem de ser conscients del nostre rol d’avis, qui som i qui mai deixarem de ser… fins que la mort ens truqui a la porta per tal de fer el definitiu camí. Hem de tenir molt clar que els avis, mentres puguem, hem de continuar fent la nostra vida amb total autonomia. Els avis som persones, dona i home, i com a tals hem de continuar creixent i cultivant les nostres aficions particulars. Som un matrimoni, muller i marit, amb totes les responsabilitats derivades des del primer dia d’aquest compromís.

També es pot ser viuda o viudo i s’ha de viure amb aquestes circumstàncies. O es pot haver iniciat un nou matrimoni després de la viudetat. En qualsevol cas som una dona i un home amb una edat per damunt dels seixanta, amb fills i néts, amb germans i cunyats, amb amics… i hem de tenir molt clar que no podem deixar de banda cap d’aquestes relacions. Un aspecte molt important per a nosaltres serà l’entorn en el quan vivim ja siguem matrimoni o estiguem sols.

Els avis no som extraterrestres. Hem caminat pels mateixos carrers que els joves, hem viscut en la mateixa casa, hem lluitat com ells per portar una vida digna, hem resat davant les dificultats i les alegries… Els avis som tots i cada un de nosaltres, els joves també, tots. Tard o d’hora, inevitablement, tots hi arribaran, encara que no hi pensin. I si als joves no els ensenyem a tractar bé la gent gran, així seran tractats ells. Els avis podem ser fràgils, febles, malalts… però no se’ns pot abandonar, no podem deixar que construeixin una societat al marge dels avis, seria una societat perversa.

Seguint amb la premisa que els avis som les arrels de la família volem comentar el gran bé que els avis podem fer als néts amb la nostra companyia, amb els nostres consells i amb el nostre “savoir faire” de cada dia. El nostre exemple és allò que cal que fills i néts vegin, això serà el que els quedarà. La nostra tasca amb els néts ens pot semblar ineficaç, però cal recordar aquelles paraules de la mare Teresa de Calcuta a un matrimoni que es queixava perque els fills no els hi feien cas: –No us preocupeu si no us escolten, us miren durant tot el dia! S’educa més per la vista que per l’oïda.

Una noia es queixava amb una companya seva perque els seus pares l’anaven a buscar a l’acabar una festa amb amics i això la feia estar incòmode, encara que al recollir-la cap dels seus companys se n’adonava. I la seva companya li va dir: –No saps la sort que tens, això vol dir que els teus pares t’estimen i no com jo, que tant els dóna el que fagi o deixi de fer.

Els avis hem de voler transmetre tot el nostre bagatge ciutadà, cultural i religiós que hem après de menuts, hem viscut de joves i recordem de grans. I ho hem de fer conscients que res del que fem serà en va. Tot queda. Tot surt. Quan al cul d’un bol hi ha pòsit i el mirem per damunt, sembla que només hi ha el líquid, però si agafem una cullera i remenem… el pòsit s’enlaira i es barreja amb el líquid. Si no hi ha pòsit… per molt que remenem res s’enlairarà. La nostra transmissió de virtuts és el pòsit que sembla que no hi sigui, però un bon dia… aquella néta o nét remenarà el seu bol i descobrirà allò que estava amagat.

Un exemple: època de l'URSS. Letònia, com d’altres països, sota la dominació soviètica i amb prohibició de viure el cristianisme. Una família atea en la que hi conviuen la iaia, el matrimoni i una néta. Aquesta néta explica: A casa érem ateus. Només havia sentit parlar de Déu a la meva àvia: –No t’oblidis que Déu et veu sempre. Actua de manera que li agradis… Mentre resava el rosari em deia: –Ara reso a la Verge per a tu. Amb el temps vaig descobrrir Déu i em vaig convertir i el meu marit també. En la nostra història hi ha hagut una mà que ens ha salvat. ¿De qui és? Ho intueixo cada vegada que recordo la meva àvia passant els grans mentre resava el rosari: –Ara reso a la Verge per a tu…

Un altre exemple: noia de pares catòlics ell convertit a l’hinduisme. No bategen els fills. L’àvia continua vivint el catolicisme i els diumenges porta la néta a resar i li explica que Jesús és al sagrari. Quan jo veia la gent combregar sentia ganes de fer-ho… Quan viatjava i passava pel davant d’una església hi entrava i m’asseia al sagrari i parlava amb Jesús. El batxillerat el vaig fer en un col·legi adventista i allà vaig aprendre coses del cristianisme, però mica a mica em vaig allunyar de Déu i vaig veure el costat de la vida sense Déu: em trobava sola. Els estudis universitaris els vaig fer en una universitat catòlica i les pràctiques en un colegi catòlic. Des del primer dia em vaig sentir com a casa. Em vaig convertir. El dia del baptisme em vair recordar de la meva àvia i li vaig agrair que fos ella qui va obrir el manantial de fe en la meva ànima i que fos la "culpable" de la meva conversió.

Quantes coses podem transmetre els avis als néts! Sense massa paraules, sense apretar, sense imposar… simplement estant al seu costat i que vegin com vivim els valors, les virtuts i la fe de sempre. D’aquesta manera els deixarem un pòsit per tal que algun dia, si es decideixen a remenar el bol, se’ls faci palès tot allò que hauran rebut sense adonar-se’n, s'adonaran que els avis som les arrels de la família.

amor i matrimoni V: l'amor estima la veritat - tot ho disculpa - tot ho creu - tot ho espera - tot ho soporta

En aquest darrer escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de l’alegria de la veritat i d’una totalitat: «tot». La persona que estima tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera i tot ho soporta.

L’amor s’alegra amb els demés
Hi ha una actitud verinosa que consisteix en alegrar-se quan es fa injustícia a algú. L’aspecte positiu és quan un s’alegra amb el bé de l’altre, quan es reconeix la seva dignitat i es valoren les seves capacitats i les seves bones obres. Això és impossible per aquell que sempre necessita comparar-se o competir, àdhuc amb el propi cònjuge, fins alegrar-se, en el seu interior, pels seus fracassos.

Quan una persona estima i veu que a un altre li van bé les coses, que la vida li somriu, ho viu amb alegria. Si no fomentem la nostra capacitat d’alegrar-nos amb el bé de l’altre i ens concentrem en les nostres pròpies necessitats, ens condemnem a viure amb poca alegria.

La família ha d’ésser sempre el lloc on tothom sap que quan algú aconsegueix alguna cosa bona en la vida, allí ho celebraran amb ell.

L’amor tot ho disculpa

Aquesta expressió significa quardar silenci sobre les coses dolentes d’una altra persona, limitar el judici i no condemnar, no parlar malament dels demés, no difamar –moltes vegades és un pecat molt gran i de difícil reparació–, tenir cura de la llengua “món d’iniquitat” que contamina tota la persona, tenir cura de la imatge dels demés, preservar fins i tot la bona fama dels enemics.

Els esposos que s’estimen parlen sempre bé l’un de l’altre, intenten mostrar la cara bona del cònjuge malgrat les seves debilitats i errors. Si més no, callen per tal de no danyar la seva imatge. I això no és un gest extern, sinó que brolla d’una actitud interna.

No es tracta de no veure els punts febles de l’altre, sinó tenir l’amplitut de mires per saber col·locar aquestes debilitats en el seu contexte, i que sap que, com ell, aquests defectes són una part, no la totalitat de l’ésser de l’altre, que tots som una complexa combinació de llums i ombres.

L’amor és confiat 

El secret d’això és la confiança. No cal controlar l’altre. L’amor confia, deixa en llibertat, renuncia a controlar-ho tot, aposseir, a dominar.

Aquesta llibertat fa possible la sinceritat, la transparència perquè quan un sap que els demés confien en ell i valoren la seva bondat, aleshores es mostra sense amagar res.

Si un sap que sempre sospiten d’ell, que el jutgen sense compassió, que no l’estimen de manera incondicional preferirà guardar els seus secrets,  fingir allò que no és.

En una família on hi regna la confiança i on sempre es torna a confiar malgrat el que passi, fa que es refusi l’engany, la falsedat o la mentida.

L’amor té esperança

És l’espera de l’amor de qui sap que l’altre pot canviar. No vol dir que tot hagi de canviar en aquesta vida sinó que algunes coses no passaran tal com jo ho desitjaria. Cal tenir esperança en tot el seu sentit fins hi tot en la certesa d’una vida més enllà de la mort. Tots, amb totes les nostres debilitats, estem cridats a la plenitut del cel i allà ja ho hi haurà fagilitats, ombres ni patologies.

Això ens permetrà mirar aquesta persona amb una mirada sobrenatural i esperar la seva plenitut encara que ara no sigui visible.

L’amor tot ho suporta

L’amor porta amb esperit positiu tores les contrarietats. Fa que es mantingui ferm enmig d’un ambient hostil. És capaç de superar qualsevol desafiament. Actua en contra de tota corrent negativa i té una opció total per al bé.

Una altra manera d’estimar l’enemic és que quan es presenti ll’oportunitat per derrotar-lo, és el moment que has de decidir no fer-ho. La persona forta és la que pot trencar la cadena de l’odi, la cadena del mal…

En la vida de família s’ha de cultivar aquesta força de l’amor que permet lluitar contra el mal que l’amenaça. L’amor no es deixa dominar per la rancúnia, pel despreci, pel desig de fer mal o de cobrar-se alguna cosa. Hem de viure l’amor malgrat tot.

Un bon resum d'aquests cinc escrits podria ser que tinguem sempre presents aquestes tres paraules que el Papa ens recorda amb insistència a totes les famílies per tal que en totes les cases regni una bona harmonia entre marit i muller i entre pares i fills: acostumar-nos a demanar permís, a donar les gràcies i a demanar perdó.

amor i matrimoni lV: l’amor és desprès – no s’enorgulleix – sap perdonar

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla del desprendiment d’un mateix, de la violència interior i del perdó que hem d’oferir als altres.

L’amor no cerca el propi interès

És més noble el do de si als demés que l’amor a nosaltres mateixos. L’amor a si mateix s’ha d’entendre en el sentit que qui és incapaç d’estimar-se a si mateix troba dificultats per estimar els demés.

L’amor vol més estimar que ser estimat de la mateixa manera que les mares cerquen més estimar que ser estimades. Per això l’amor es pot desbordar gratis, sense esperar res a canvi, fins arribar a “donar la vida pels demés”.

L’amor no s’irrita

La irritació és una reacció interior d’indignació provo-cada per una cosa externa. Es tracta d’una violència externa, d’una irritació no manifesta que ens col·loca a la defensiva davant els altres, com si fossin enemics que hem d’evitar.

Alimentar aquesta agressivitat íntima ens emmalalteix i acaba aïllant-nos. La indignació és sana quan ens porta a reaccionar davant una greu injustícia, però és nociva quan tendeix a impregnar totes les nostres actituds davant els altres.

És veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga del meu ull. No podem alimentar la ira. Una cosa és sentir la força de l’agressivitat que neix i l’altra és consentir-la, deixar que es converteixi en una actitud permanent.

Mai hem d’acabar el dia sense fer les paus en la família. I “¿com he de fer les paus? ¿Agenollant-me? ¡No! Només cal un petit gest, alguna cosa petita, i torna l’harmonia familiar. N’hi ha prou amb una carícia, sense paraules. Però no acabar mai el dia en família sense fer les paus.”

L’amor no té en compte el mal

El perdó es fonamenta en una actitud positiva que intenta comprendre la debilitat aliena i tracta de cercar excuses a l’altra persona. Però malauradament la tendència sol ser la de cercar més i més culpes,  la d’imaginar més i més maldat, la de suposar tot tipus de males intencions i així la rancúnia va creixent i s’arrela. I qualsevol error o caiguda del cònjuge pot danyar el vincle amorós i l’estabiliat familiar.

Si permetem que un mal sentiment penetri en les nostres entranyes, permetem que aquesta rancúnia s’envelleixi en el nostre cor. I així som capaços de fer una llista de greuges de tot allò que l’altre “ens deu”. La justa reivindicació dels propis drets, es converteix en una persistent i constant set de venjança més que en una sana defensa de la pròpia dignitat.

El perdó sempre és possible i desitjable, però ningú diu que sigui fàcil. La comunió familiar exigeix una prompta i generosa disponibilitat de tots i cada un a la comprensió, a la tolerància, al perdó i a la reconciliació. Cap família ignora que l’egoïsme, el desacord, les tensions i els conflictes ataquen amb violència, fereixen mortalment la pròpia comunió i generen divisió en la vida familiar.

Fa falta acceptar-se a si mateix, saber conviure amb les pròpies limitacions i, fins i tot, perdonar-se, per tal de poder tenir aquesta mateixa actitud envers els demés i que culpar els altres no es converteixi en un fals alleujament en les relacions interpersonals.

Per tal de poder perdonar els demés, tot i que hagin estat injustos amb nosaltres, cal acceptar que l’amor de Déu és incondicional, que no es pot comprar ni pagar. Si no ho vivim així la nostra vida familiar deixarà de ser un lloc de comprensió, acompanyament i estímul per convertir-se en un espai de permanent tensió o càstigs continuats.