arriscar-se

Els avis recordem que quan duiem els nostres fills al parc si queien sobre la sorra i es feien mal, treiem ferro a l’assumpte i amb un “no ha estat res” quedava tot arreglat, malgrat la criatura arribés a casa amb un nyanyo, li hagéssim de posar una tireta o –en un cas excepcional– l’hagéssim de dur al CAP. Si a casa es donaven un cop al cantell de la taula, amb una mica de fregues amb alcohol quedava tot solucionat. I si anàvem al bosc i pujaven a un arbre –sota la nostra vigilància atenta– i acabaven amb braços i cames rascades per l’escorça, els dèiem “això no té importància” . Amb tot això els fills aprenien a no plorar per un petit cop que es donessin, a no rondinar per unes rascades i a ser ferms davant el petit dolor causat per una d’aquestes arriscades actuacions.

Avui estem obsessionats per la seguretat. Ho fem tot de manera que hi hagi el mínim de risc possible. Els terres dels parcs infantils han canviat la sorra per unes alfombres toves, de goma, que si un nen cau no es fa mal… els cantells de les taules i altres mobles o son roms o estan folrats de goma… no deixem que un fill pugi a un arbre per si s’esgarrinxa… posem reixes a les cases, portes blindades, ens  despullem a l’aeroport per tal que ningú porti una arma… Tot es fa de manera que hi hagi el mínim de risc físic per a les persones.

El risc és una incertitud, és un perill incert al qual estem tots exposats i sense possibilitat de reclamar. Vol dir que no sabem com acabarà aquella decisió que hem pres, que no sabem si guanyarem o perdrem, que és possible que acabi bé… però també malament. I cada vegada estem menys disposats a arriscar, a assumir riscos que escapin al nostre control.

Cal recordar un cop més els clàssics que ja deien que viure és desitjar, i desitjar una cosa i esperar aconseguir-la sempre comporta arriscar. Volem eliminar el risc de les nostres vides i per això condicionem els nostres hàbits… La societat del benestar on ens movem avui es caracteritza per l’obsessió malaltissa per la seguretat: volem els aliments incontaminats, que els avions no caiguin, que els metges no s’equivoquin… Volem risc zero! perquè tenim la idea –irracional– de que tot és predictible. Necessitem seguretat per a viure, sí, però si aquesta és exessiva, mata la vida.

Ens hem d’arriscar i saber que si es fracasa no passa res: tornem a començar. Recordem aquells versos del genial poema If… de Rudyard Kipling immortalitzats al català per Josep M. López-Picó:

…si Triomf ni Fallida no t’imposen sa llei

i com dos mentiders els treus del teu llinatge;…

si veus esbocinada ta estimada quimera,

i tornes a forjar-la amb els estris oscats.

Si de tots els teus guanys en fas un pilot d’or

i els arrisques valent d’una sola jugada

i els perds i de seguida, sense ni un ai del cor,

ni enraonies, tornes començà altra vegada.

Viure és assumir riscos, cada dia, en totes les circumstàncies. El risc està immers en la vida quotidiana des que naixem ja que els pares, amb les nostres deficiències, som un risc per al nadó.

Recordo una tira de Calvin on els seus pares, asseguts al sofà, –ell llegint i ella fent mitja– escolten la recriminació que els fa el seu fill: –¿Com puc estar segur de que la vostra forma d’educar-me no ha fet malbé tot el meu talent?

L’arriscar-se forma part del comportament humà, de la vida. Contínuament ens proposem nous reptes, prenem decisions, actuem en una línia determinada… i cada una d’aquestes actuacions comporta risc, comporta èxit o fracàs. Molta gent, davant la possibilitat d’un risc evident, es paralitza, no actua! Quan no hi ha novetats, quan no s’espera res, arriba l’aburriment, que és tot el contrari a la vida. Qui viu la vida amb intensitat, arrisca. Qui no arrisca, duu una vida trista.

Si no arrisques no arribaràs gaire lluny i risc vol dir fer una elecció per a un moment (¿anem al cinema o no?) o per a tota la vida (¿ens casem o no ens casem?). El risc més gran és no fer res, és no prendre cap decisió. Per tant, si no hi ha risc més gran que no arriscar, per tal d’evitar riscos, m’arriscaré.