diumenge, 5 de febrer de 2012

la família

Fa uns mesos parlàvem del matrimoni, d’aquest compromís fidel i indissoluble d’amor i de comunió de vida entre un home i una dona fruit del «sí» total que hem dit davant Déu, la qual cosa fa que «ja no siguem dos, sinó una sola carn» i que, fruit d’aquest amor, acceptem els fills que ens naixeran.
Avui parlarem de la família, fonamentada en el matrimoni, recolzada per l’amor entre marit i muller, sostinguda per l'afecte i comprensió mútua, i que formem el conjunt de persones que vivim en un entorn més o menys llunyà: els pares, els fills i els avis.
Les persones no ens hem donat l’ésser a nosaltres mateixos. Tots hem rebut d’altres la vida. Home i dona hem sigut creats a imatge i semblança de Déu per estimar i ens ha donat un projecte d’amor per a cada u. A molts de nosaltres Déu ens ha cridat al matrimoni per tal de formar una família i col·laborar amb Ell per portar noves vides al món.
Avui s’exalta tant la llibertat de l’individu concebut com a subjecte autònom –com si es fes ell sol i es bastés a si mateix– que la vida social s’organitza en base a desigs subjectius i mutables al marge de la relació i la responsabilitat amb els demés i això fa que avui, tant el casar-se, com després tenir fills, sigui un dilema que es plantejen molts joves, sobre tot si són solters i han arribat al voltant dels trenta. Els espanta haver de deixar de fer moltes coses a les que estan acostumats, no poder continuar fent el que fan i un compromís que els lligui de per vida ho veuen com una càrrega gairebé insuportable. I les ciutats s’omplen de singles que viuen en lofts ben amoblats.
L'important és l’autorealització, la carrera professional, el triomf social. Si no es té ganes de viure sol, es viu en parella de forma temporal, sense cap compromís. Cad u fa la seva vida i l’únic que es comparteix són despeses i el pis. Viuen vides paral·leles: mai es troben. Si continua aquesta relació pot aparèixer un nou desig comú: tenir un fill. I això serà un aspecte més de la pròpia realització personal, serà un nou objecte de consum.
Els fills formen part de la família i si no n’hi ha per voluntat expressa dels pares, per l’egoïsme de no voler perdre llibertats personals en bé d’un nou ésser, o si es tenen com un bé al que s’hi té dret per satisfer els sentiments personals, a la llarga es paga amb soledat.
Malgrat tot això la família, com tot el que ha dissenyat la naturalesa, es resisteix a morir, encara que el depredador humà s'entesti a acabar amb ella. Com l’au Fènix, s'alça de les seves pròpies cendres una vegada i una altra. I segueix, generant suport i esperança.
 “Si no tinguessim fills, no hi hauriua un buit insoportable? No hi ha experiència igual a la de tenir fills. No es pot substituir per res. No es poden tenir amb un amic… És la manera d’arribar a ser plenament responsable d’un altre ésser humà i d’aprendre a estimar d’una manera molt profunda… Qui els ha tingut els tornaria a tenir, és una experiència que val la pena viure-la” diu Morrie a Mitch a Els dimarts amb Morrie.
"Sense la meva feina, no sóc jo; però sense ell i sense ells dos, jo no sóc res" diu Kate Reddy, a Temptació a Manhattan.
Cal recordar que la família:
  • és l’àmbit privilegiat on cada persona aprenen a donar i rebre amor, i en aquest àmbit, a la llar, és on els fills tenen el dret fonamental a néixer, a tenir una llar on se’ls preservi d’insídies i amenaces i a ésser educats en la fe dels pares;
  • és l’únic lloc on s’ofereix als fills una gran seguretat i s’els ensenya la bellesa de l'amor fidel i durador malgrat les dificultats;
  • és un bé insubstituïble ja que l'amor entre el pare i la mare fa que els fills visquin la vida amb alegria i entusiasme;
  • fa créixer en els fills el goig de viure i els ajuda a superar els obstacles que comporta la vida humana.
Les llars en pau i en harmonia asseguren un bé evident a la família, centre neuràlgic de la societat. La família és una escola d’humanització de la dona i de l'home, perquè creixin fins a fer-se veritablement dona i home. En aquest sentit, l'experiència de ser estimats pels pares porta als fills a tenir consciència de la seva dignitat de fills.
Aconseguir un matrimoni estable no és una meta impossible, ni una utopia exclusiva per als que practiquen determinades creences religioses. La fidelitat en l'àmbit matrimonial forma part de l'antropologia humana i és una cosa natural a ella. La fidelitat es fa dia a dia, minut a minut. Dificultats sempre n'hi ha. Són pròpies de tota relació humana. Però quan arriba la tempesta s'ha de salvar el vaixell: tirar llast i evitar el seu enfonsament. La fidelitat no està de moda, sona a carca, i si algú gosa defensar-la se’l titlla de ranci, primitiu i antiquat. Com si ser progre i modern fos sinònim d'infidelitat.
En tot aquest camp els avis hi podem fer molt. Si ho sabem fer, moltes vegades els avis som els qui podem garantir l'afecte i la tendresa que tot ésser humà necessita donar i rebre; podem aconsellar als fills que veiem que fan aigües…; podem donar als petits la perspectiva del temps ja que som memòria i riquesa per a les famílies. I hem d’aconseguir que mai siguem exclosos del cercle familiar.

1 comentari:

  1. Completamente de acuerdo.
    Es bueno que alguien nos lo recuerde.
    Gracias por pensar con los demás.
    Ester i Ferran

    ResponSuprimeix