l'afectivitat

En el camp dels sentiments els avis cal que hi estiguem atents ja que és un camp molt decisiu per al bon desenvolupament de l'afectivitat dels nostres néts i nétes. En una societat com la d’avui en la que mana l’individualisme i on tothom va a la seva val la pena tenir en compte els afectes i les emocions per tal d’educar-los conveni- entment ja que col·laboren a l’obtenció de la veritable felicitat. Els sentiments no els hem de mirar amb recel, ja que tenen una importància fonamental en la vida moral de les persones i per això els hem d’educar i tenir-ne cura.

Després d'un llarg període de domini de la raó instrumental –on preval l’èxit professional, l’eficiència tècnica, la racionalitat científica i el poder econòmic– vivim en una època en la que ens hem adonat que aquests aspectes no són suficients per assolir una vida feliç, que una vida plena no es pot assolir sense un correcte exercici de l'afectivitat. Cal aprendre a estimar i a deixar-se estimar.

Ni que sigui d’una manera molt elemental val la pena saber alguna cosa sobre els sentiments, les emocions i l'emotivitat. Els sentiments són estats afectius de l'ànim produits per causes que ens impressionen vivament. Tenen una llarga durada però una intensitat menor. Les emocions són fenòmens que es donen per adaptar-nos a certs estímuls propis o externs,  són impulsos que ens mouen a l’acció. Solen ser molt intenses però de curta durada. L'emotivitat és la desproporció entre la importància objectiva d'un succés qualsevol i la reacció afectiva amb que respon l'individu.

Ja des del món clàssic es pensava que eren dolents aquells sentiments que podessin disminuir o anul·lar la llibertat i feien una advertència clara sobre la importància d’educar la llibertat de l’home per davant dels desitjos i els sentiments. Però els sentiments són una realitat humana que ens impulsa o ens retreu el nostre actuar, aporten a la vida gran part de la seva riquesa i resulten decisius per a una vida feliç, i per això cal educar el cor, encara que no sempre sigui un tasca fàcil.

Una bona educació dels sentiments ha d’ajudar els nostres néts a aprendre que fer el bé ens porta a gaudir i fer el mal ens fa estar tristos. De vegades, d’entrada, fer el bé pot no ser atractiu (com donar de menjar a gent d’un asil, netejar estris d’un malalt,…) i per això, els sentiments no són sempre una guia moral segura i hem de posar un esforç particular en cultivar els aspectes morals de les accions i no quedar-nos només en qüestions com l’estabilitat emocional, el desenvolupament intel·lectual o la força de voluntat. Però no podem menysprear la seva força ni la seva influència, sinó que hem educar-los perquè els ajudin a créixer en la vida moral.

Un altre aspecte a tenir en compte és de quina manera s’entrellacen sentiment i conducta ja que entre l’un i l’altre hi ha un pas important. I aquest pas passa per la llibertat personal. Un pot tenir por però actuar amb valentia. Un pot sentir odi però ser capaç de perdonar. Aquí és on es produeix la decisió personal, l’acte on la voluntat actua, fruit de l’educació i que al llarg de l’existència va creant un estil de sentir i actuar personals.

Ja als anys 60 Folch i Camarasa deia: Avui en dia no hi ha cap professional de la salut que dubti de l’íntima relació entre la vida emocional i l’evolució en general de la persona. Existeix una íntima correlació entre el desenvolupament afectiu i l’evolució intel·lectual. El nen evoluciona essencialment al voltant d’un eix emo- cional, i el fet més important per aconse- guir una correcta maduració és que des de molt petit aprengui a tenir afecte per als seus pares i per a altres persones. Ja veieu que és un camp on els avis hi podem ajudar molt.

Les bones i males llavors se sembren en els primers anys de la vida, es cultiven i es desenvolupen durant la infància i comencen a donar els seus fruits en l'adolescència. En els primers anys els nens han d'haver après els elements essencials per a la correcta sociabilitat, la convivència i la compassió. Dostoiewsky diu que qui acumula records feliços a la seva infantesa, està salvat per sempre.

En l’àmbit escolar l’educació emocional millora notablement la conducta dels alumnes, tant pel que fa al rendiment acadèmic com a l'absentisme i el consum de substàncies nocives. Una persona amb motivacions internes, amb un bon nivell d'intel·ligència emocional, amb educació de les emocions, autònoma, que no cedeix a les pressions grupals, que controla els seus impulsos i que aprèn a buscar el costat positiu de les coses, no va per la via fàcil del consum d’alcohol o drogues, troba alternatives que l’omplen més i li ensenyen el costat positiu de la vida. Treballar les emocions és bó quan tot va bé, però imprescindible quan les coses no rutllen

Cada persona pot modificar les seves disposicions negatives si se l’educa bé, si sabem ensenyar-los a conduir els seus sentiments. I una noia o un noi amb disposicions negatives es pot arribar a convertir en una persona alegre, afectuosa, generosa i optimista. L’esforç personal per millorar és imprescindible, però l’entorn també ens ajuda a millorar. L’exemple de la família, l’ambient de l’escola, l’entorn cultural en què vivim, faciliten aquesta millora en la nostra afectivitat: el nostres néts veuran com vivim el dolor dels altres, com comprenem els demés, com ajudem a qui ho necessita… Són maneres de fer que tots hem après observant qui ens envolta.

El gran objectiu de l'educació afectiva és aconseguir unir, sempre que sigui possible, el voler (el sentiment, el desig) i el deure (l’obligació, allò que cal fer) i així s'aconsegueix incrementar la felicitat, ja que la felicitat no consisteix a fer allò que un vol, sinó a voler allò que un ha de fer.

la personalitat

Els avis sabem molt bé que cada fill és un món, que cada un és diferent. Cada fill o filla amaga dintre seu la riquesa i la varietat que pot tenir el món sencer. No podem conèixer la potència de l'enteniment, ni la força de la voluntat, ni la capacitat d'imaginació, ni les diferents trajectòries per les que passa el camí que va seguint una persona al llarg de la seva vida.

No és fàcil entrar en el caràcter de les persones, però és imprescindible conèixer-les per tal de poder ajudar els fills a treure d'ells mateixos el millor que tenen dintre seu per trobar la veritable felicitat. Educar, ho sabem molt bé, no és "posar a dins" sinó "treure a fora" les millors qualitats que tenen els fills, ajudar-los a encarrilar la seva vida, a educar el seu temperament, a adquirir un bon caràcter i a assolir la pròpia personalitat.

La constitució somàtica, el temperament i la intel·ligència constitueixen el substrat de la personalitat. Són elements que s'hereten, congènits, innats, que fan que cadascú sigui com és i que es manifesten en el seu estat d’humor, en la seva afectivitat, en les seves fluctuacions, en la seva susceptibilitat… Cada fill té el seu temperament i si no el tenim en compte, podem cometre greus errors en la seva educació.

Els avis hem de conèixer bé néts i nétes per treballar de valent en aquest camp i no desfer la feina que puguin haver fet els pares, els nostres fills. Ja hem vist que el temperament s'ha d'educar, que és una matèria prima que s'ha de treballar, que s’ha de modelar, per tal de poder assolir un bon caràcter i la pròpia personalitat. El temperament és un brillant en brut, una pedra per tallar, per pulir, per tal de poder arribar a ser un brillant de molts quilats. El caràcter és aquest brillant, és el temperament educat que fa que una persona sàpiga respondre no d’una manera temperamental, sinó amb caràcter.

Una persona de temperament colèric reacciona amb violència davant un fet que no li agrada, s’enfada amb la gent que té al voltant i se’n va girant l’esquena a tothom. Una persona de temperament colèric, però que ha educat el seu temperament, davant el mateix fet que no li agrada, després d’una reacció inicial impulsiva, sap demanar perdó pel que ha passat i oblida l'incident.

Per tal de conèixer bé els néts i ajudar-los en aquesta tasca d’educació i creixement de la seva personalitat, els avis hem de saber viure tres actituds: mirar, escoltar i sentir.

MIRAR. Per tal de conèixer bé als néts no n'hi ha prou en veure'ls, els hem de mirar. Veure no és el mateix que mirar. Veure és percebre un objecte que l'il·lumina la llum. Mirar és fixar la mirada en allò que ens interessa, és observar amb deteniment una cosa concreta. Per conèixer bé els néts els hem de mirar. Fixem-nos-hi bé. Mirem com parla. Mirem com juga, com menja, com escolta. Mirem-lo com mira. Mirem-li els ulls i aprendrem a conèixe'ls. Avis: mirem els néts!

ESCOLTAR. Per tal de conèixer bé els néts no n'hi ha prou en sentir-los, els hem d'escoltar. Sentir no és el mateix que escoltar. Sentir és percebre els sons. Escoltar és parar atenció a allò que se sent. Per conèixer bé els néts els hem d’escoltar. Quan ens demanen alguna cosa hem de saber deixar allò que estem fent per escoltar-los. No podem contestar amb un "sí" o un "no" perquè ens deixin tranquils o amb un "espera't que ara estic a l'ordinador". Si això és freqüent serà una mostra de frivolitat envers els néts i aquests tindran la sensació que els avis sempre tenim "alguna cosa" més important per a fer que escoltar-los a ells. Avis: escoltem els néts!

SENTIR. Per tal de conèixer bé els néts no n’hi ha prou en veure com es mouen, els hem de sentir bategar. La vida és acció. Allò que fa cada un d’ells és un element important per conèixer el caràcter de les persones. Si aconseguim que ens deixin entrar en el batec de la seva vida, serà més fàcil entendre’ls. Hem de jugar amb ells, hem d’estudiar amb ells, hem de d’emocionar-nos amb ells, hem de plorar  amb ells… Aquesta proximitat amb els néts –respectant la seva personalitat, la seva intimitat i la seva llibertat– farà que coneguem millor com ells viuen la seva vida. Avis: sentim amb els néts!

Els ensenyarem a enfortir la seva voluntat, a vèncer en la lluita proposada per a cada dia, a no cedir davant els capricis, manies o gustos, a fugir de l’egoïsme, a superar la mandra davant el temps d’estudi, a cultivar la seva intel·ligència per saber gaudir de les satisfaccions que permet el fet d’ésser intel·ligents, a aixecar-se en punt cada matí, a créixer en les virtuts com la sinceritat, la fermesa, la laboriositat, la lleialtat…, a tenir criteri propi, a viure el seny per sobre la rauxa, a observar, llegir i pensar… Bacon deia que la lectura fa l'home complet, la conversa el fa àgil i l’escriure el fa precís.

Aquest mirar, escoltar i sentir els néts ens ajudarà als avis a lloar més el seu esforç i elogiar menys els seus dots intel·lectuals, ja que el primer produeix estímul i el segon vanitat. Ens servirà per ajudar-los en la formació del seu caràcter i en el desenvolupament de la seva personalitat. 

la família

Fa uns mesos parlàvem del matrimoni, d’aquest compromís fidel i indissoluble d’amor i de comunió de vida entre un home i una dona fruit del «sí» total que hem dit davant Déu, la qual cosa fa que «ja no siguem dos, sinó una sola carn» i que, fruit d’aquest amor, acceptem els fills que ens naixeran.

Avui parlarem de la família, fonamentada en el matrimoni, recolzada per l’amor entre marit i muller, sostinguda per l'afecte i comprensió mútua, i que formem el conjunt de persones que vivim en un entorn més o menys llunyà: els pares, els fills i els avis.

Les persones no ens hem donat l’ésser a nosaltres mateixos. Tots hem rebut d’altres la vida. Home i dona hem sigut creats a imatge i semblança de Déu per estimar i ens ha donat un projecte d’amor per a cada u. A molts de nosaltres Déu ens ha cridat al matrimoni per tal de formar una família i col·laborar amb Ell per portar noves vides al món.

Avui s’exalta tant la llibertat de l’individu concebut com a subjecte autònom –com si es fes ell sol i es bastés a si mateix– que la vida social s’organitza en base a desigs subjectius i mutables al marge de la relació i la responsabilitat amb els demés i això fa que avui, tant el casar-se, com després tenir fills, sigui un dilema que es plantejen molts joves, sobre tot si són solters i han arribat al voltant dels trenta. Els espanta haver de deixar de fer moltes coses a les que estan acostumats, no poder continuar fent el que fan i un compromís que els lligui de per vida ho veuen com una càrrega gairebé insuportable. I les ciutats s’omplen de singles que viuen en lofts ben amoblats.

L'important és l’autorealització, la carrera professional, el triomf social. Si no es té ganes de viure sol, es viu en parella de forma temporal, sense cap compromís. Cad u fa la seva vida i l’únic que es comparteix són despeses i el pis. Viuen vides paral·leles: mai es troben. Si continua aquesta relació pot aparèixer un nou desig comú: tenir un fill. I això serà un aspecte més de la pròpia realització personal, serà un nou objecte de consum.

Els fills formen part de la família i si no n’hi ha per voluntat expressa dels pares, per l’egoïsme de no voler perdre llibertats personals en bé d’un nou ésser, o si es tenen com un bé al que s’hi té dret per satisfer els sentiments personals, a la llarga es paga amb soledat.

Malgrat tot això la família, com tot el que ha dissenyat la naturalesa, es resisteix a morir, encara que el depredador humà s'entesti a acabar amb ella. Com l’au Fènix, s'alça de les seves pròpies cendres una vegada i una altra. I segueix, generant suport i esperança.

 “Si no tinguessim fills, no hi hauriua un buit insoportable? No hi ha experiència igual a la de tenir fills. No es pot substituir per res. No es poden tenir amb un amic… És la manera d’arribar a ser plenament responsable d’un altre ésser humà i d’aprendre a estimar d’una manera molt profunda… Qui els ha tingut els tornaria a tenir, és una experiència que val la pena viure-la” diu Morrie a Mitch a Els dimarts amb Morrie.

"Sense la meva feina, no sóc jo; però sense ell i sense ells dos, jo no sóc res" diu Kate Reddy, a Temptació a Manhattan.

Cal recordar que la família:

• és l’àmbit privilegiat on cada persona aprenen a donar i rebre amor, i en aquest àmbit, a la llar, és on els fills tenen el dret fonamental a néixer, a tenir una llar on se’ls preservi d’insídies i amenaces i a ésser educats en la fe dels pares;
• és l’únic lloc on s’ofereix als fills una gran seguretat i s’els ensenya la bellesa de l'amor fidel i durador malgrat les dificultats;
• és un bé insubstituïble ja que l'amor entre el pare i la mare fa que els fills visquin la vida amb alegria i entusiasme;
• fa créixer en els fills el goig de viure i els ajuda a superar els obstacles que comporta la vida humana.

Les llars en pau i en harmonia asseguren un bé evident a la família, centre neuràlgic de la societat. La família és una escola d’humanització de la dona i de l'home, perquè creixin fins a fer-se veritablement dona i home. En aquest sentit, l'experiència de ser estimats pels pares porta als fills a tenir consciència de la seva dignitat de fills.

Aconseguir un matrimoni estable no és una meta impossible, ni una utopia exclusiva per als que practiquen determinades creences religioses. La fidelitat en l'àmbit matrimonial forma part de l'antropologia humana i és una cosa natural a ella. La fidelitat es fa dia a dia, minut a minut. Dificultats sempre n'hi ha. Són pròpies de tota relació humana. Però quan arriba la tempesta s'ha de salvar el vaixell: tirar llast i evitar el seu enfonsament. La fidelitat no està de moda, sona a carca, i si algú gosa defensar-la se’l titlla de ranci, primitiu i antiquat. Com si ser progre i modern fos sinònim d'infidelitat.

En tot aquest camp els avis hi podem fer molt. Si ho sabem fer, moltes vegades els avis som els qui podem garantir l'afecte i la tendresa que tot ésser humà necessita donar i rebre; podem aconsellar als fills que veiem que fan aigües…; podem donar als petits la perspectiva del temps ja que som memòria i riquesa per a les famílies. I hem d’aconseguir que mai siguem exclosos del cercle familiar.