Ser jove és tenir esperança. És desitjar aconseguir alguna cosa bona i que encara no hem aconseguit. És lluitar per aconseguir una societat millor i per fer desaparèixer de l’horitzó els núvols negres que entelen el veritable sentit de la persona humana.
Ser jove és arriscar-se. És lluitar per tot allò que val la pena, per ajudar els demés, per servir… Ser jove és ser coherent i conseqüent amb les creences pròpies. És no deixar-se portar per la massa, per la mà alçada, pels propis interessos…
Ser jove és tenir cor. És evitar el càlcul fred i la murrieria de l’home vell, és tenir capacitat d’entusiasmar-se i d’entusiasmar els demés; d’estimar i de donar-se. És ser capaç de generar vida, no de destruir-la; de defensar-la, no d’apagar-la. Hem d’aconseguir capgirar la deshumanització actual, la deteriorització familiar –fomentada pel divorci, l’avortament i l’eutanàsia– i el laïcisme que vol tancar la vida religiosa de la persona a la intimitat de la llar…
Se jove és tenir afany de saber. És aprofitar els talents rebuts però, com deia el genial director de cinema Andrei Tarkovski, “del talent no en podem estar orgullosos ja que se’ns ha donat i per això l’hem de posar al servei dels demés i, al final de la vida, l’hem de restituir centuplicat”.
Ser jove és tenir capacitat d’aprendre. És no deixar que ens rellisquin les coses. És fer que penetrin en el nostre interior. És desenvolupar la capacitat de contemplació, de pensar. Avui gairebé tot el que es diu queda enregistrat, però gairebé res de tot això val la pena ser recordat.
Ser jove és tenir projectes, és ser rebel, és ser alegre i optimista, és saber superar les dificultats.
Ser jove és ser feliç. És l’aspiració de tota persona, des que neix, per damunt de qualsevol altra cosa. No és més feliç qui té més coses, qui té més poder, qui fa sempre el que li dóna la gana… És veritablement feliç qui és jove en totes les edats de la vida. I així és tal com hem de ser nosaltres.
Avui molta gent viu amb pessimisme i esclerosi mental, amb apatia i desil·lusió, massa preocupada per l’anticipació negativa del que li pugui passar en el futur en comptes d’afrontar el present amb realisme.
Avui qui no és feliç és perquè ha perdut els valors perennes i viu immers en el relativisme, en el buit existencial que el duu a la vida sense sentit. Avui qui no és feliç és perquè no té l’esperit jove i els únics valors pels que lluita –i que confon amb la felicitat– són l’èxit, el benestar material i el plaer.
Hem de fer entendre als nostres néts –tinguin l’edat que tinguin– que ells no han de ser d’aquests, que ells han de ser com nosaltres: amb esperança, amb capacitat d’arriscar-se, amb cor, amb afany de saber, amb projectes, rebels, alegres, optimistes… i que si viuen així, aconseguiran la veritable felicitat.
És veritat que l'esperit jove no es perd si un no vol; perqu no està lligat amb l'edat sino amb la manera de viure.
ResponElimina