matrimonis al 50%

Als avis d’avui, que la majoria ja tenim els fills fora de casa, ens pot passar –si fa poc que estem jubiats– que l’àvia tingui tota la feina sobre l’esquena i l’avi passi olímpicament de les coses de la llar. I com que som d’una generació que les mares gairebé ho feien tot a casa i els marits poca cosa –o res– val la pena que replantegem aquest tema per afrontar la vida sols sense rancúnies ni conflictes. Hem de replantejar-nos com i de quina manera ens repartim les tasques de la llar per tal que no ens passi el mateix que a molts matrimonis joves d'avui.

Diuen les estadístiques que el principal motiu dels conflictes dels matrimonis joves es deu, precisament, al repartiment de les tasques domèstiques: tú la rentadora, jo el rentaplats; tú el nen, jo la nena; tú les caques, jo el bany; tú t’aixeques a la nit, jo els porto al llit; tú cuines i compres, jo… i així totes i cadascuna de les coses: es reparteix tot. No hi ha tasca que no estugui assignada. Tothom sap el què ha de fer. Cada un al 50%. I es tenen dos comptes corrents, dos cotxes (no m’agafis el meu, ¿eh?), hi ha qui té dos llits (es que es mou tant quan dorm!)… ah!, això sí: una hipoteca!

És aquell acudit que conten que hi ha una parella a l’altar a punt de casar-se i el mossèn pregunta al noi: “–Antoni, ¿vols rebre a la Josefina com esposa i promets ésser-li fidel en les alegries i les penes, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa… fins que la mort us separi?” I l’Antoni –que ja havien decidit amb la Josefina que anaven a meitat-meitat– contesta: “–Sí, no; sí, no; sí, no…”.
Així no es pot viure. En una casa, en una família, els dos, ell i ella, hem d’anar al cent per cent cada un. Està bé que les tasques materials estiguin més o menys repartides, però quan un dels dos és incapaç d’aixecar-se per fer una cosa que “toca” a l’altre… malament. ¿I si un es posa malalt? L’altre ho ha de fer tot, és clar. ¿I faré una llista de coses que “em deu” l’altre? Perquè si anem al cinquanta per cent resulta que jo ja porto fetes més coses del compte!

Així no es pot viure. Això són dues línies paral·leles, que segons la definició de quan nosaltres anàvem a l’escola, són aquelles que per més que es perllonguin mai no arriben a trobar-se. Els dos hem d’anar al cent per cent! Estimar és donar-se a l’altre, sense miraments, sense pensar si he fet més o menys jo que ell o ella, sense passar factures, sense memorial de greuges, sense llistat de tasques degudes, sense pensar que jo faig molt i l’altre poc… Donar-se, estimar l’altre, vol dir oblidar-me de mi mateix i fer tot el que calgui per tal que ella o ell se senti estimat.
Si, tradicionalment, les tasques de la llar han recaigut sobre les dones, ara s’ha girat la truita. Fixeu-vos: fins i tot els anuncis de coses de la llar, de menjars, de neteja… els anuncien homes! Ei, no ens entengueu malament: no volem pas dir que els homes ho haguem de fer aquestes tasques, però el que avui està passant és… la llei del pèndol! “–Com que sempre ens hem carregat aquestes tasques les dones, ja era hora que ara les facin els homes”. I caiem pel vessant contrari: el noi compra, cuina, posa la rentadora, el rentaplats, planxa, fa el llit, es cuida dels infants…

Hem conegut noies que diuen: “–Ui, no! Jo soc incapaç d’aprendre a cuinar…”. I una altra: “–Ell planxa d’una manera  que jo no ho faria pas igual”. I una altra: “–Per què ho de fer jo, si ell ho fa tan bé!”. Tothom és capaç d’aprendre una cosa si s’ho proposa. Tot s'aprèn a fer-ho, fent-ho! Si ho faig, ho aprenc! Si no ho vull aprendre, no ho faig. Ja ho sabem: si vull, puc! És qüestió de voler, i en els temes de la família, si hi ha amor de veritat un fa el que calgui. Si no, ¿de quina manera ensenyarem als fills a viure l’esperit de servei, a fer les coses per als altres a canvi de res?

Repartir totes les feines de casa no és fàcil perquè a més de les dites en queden un munt: aixecar els nens del llit, que es rentin, que esmorzin, que es vesteixin, portar i recollir els nens de l’escola, ajudar-los a fer els deures, dur-los a les activitats extraescolars, acompanyar-los a fer esport i a les competicions escolars (¡disabtes o diumenges!)… Establir un mecanisme regulador per a totes aquestes activitats (i les dues-centes que no hem anotat) no és gens fàcil i menys quan es funciona amb mentalitat del cinquanta per cent. Imagineu-vos quan arribin els púbers, no cal ni pensar-hi!

Els avis hem d'animar als pares que ensenyin a fills i filles a fer-ho tot. I quan diem tot, volem dir tot, cada cosa a la seva edat, és clar, però millor començar abans que deixar-ho per després: fer el llit, netejar sabates, endreçar la roba, parar i desparar la taula, posar la rentadora, el rentaplats, netejar vidres, llençar les escombraries, anar a comprar (el pa i el que calgui), ajudar a cuinar, fer-se càrrec d’un germà petit, ajudar a fer arranjaments de la casa…

Volem llençar una crida als pares i a les mares joves per tal que entenguin que l'estimació, l’amor, el donar-se l’un a l’altre i als fills, passa per dedicar el cent per cent d’un i d’una a totes i cada una de les activitats que es desenvolupen al si d’una família. En una família no hi pot haver compartiments estancs, tot el que passa va per via dels vasos comunicants. Si quan apareix una dificultat la dirigim a “l’altre” perquè és “seva”, si pare i mare no estem disposats a estimar al cent per cent, cada dia, tots els dies de l’any, el conflicte està garantit. En una família no són els problemes els que fan malbé les relacions, és quan deixem de solucionar-los plegats.    

frases televisives

Un curs que comença sempre porta novetats i un dels llocs on sempre n’hi ha més és a la televisió. Apareixen noves pro- gramacions amb noves sèries, nous programes, nous concur- sos… Avui  no pensem donar cap consell concret, de com i quan s'ha de mirar la TV, sinó simplement reproduir algunes frases de personatges coneguts sobre la televisió per veure què diuen.

Calvin, personatge de ficció

Umberto Eco, escriptor

No sortir avui a la TV és un signe d'elegància

Fedrerico Fellini, director de cinema

Condemnar la TV seria tan ridícul com excomunicar l'electricitat o la teoria de la gravetat

Antonio Mingote, humorista gràfic

La TV ha acabat amb el cinema, el teatre, les tertúlies i la lectura. Ara tants canals acaben amb la unitat familiar

Jean François Revel, filòsof i escriptor

La TV és la violació de les multituds

Frank Lloyd Wraight, arquitectre

La TV és xiclet per als ulls

Groucho Marx, actor

Trobo que la TV és molt educativa. Cada vegada que algú l'encén, me’n vaig a una altra habitació i llegeixo un llibre

Robert Spaemann, filòsof

La dependència de les persones de la TV és el fet més destructiu de la civilització actual

Alfred Hitchcock, director de cinema

La TV ha fet molt per a la psiquiatria: no només ha difós la seva existència, sinó que ha contribuït a fer-la necessària

Bette Davis, actriu

La TV és meravellosa. No només ens produeix mal de cap, sinó que a més, en la seva publicitat, trobem les pastilles que ens l’alleugereixen

Margaret Thatcher, política

Vivim en l'era de la TV. Una sola imatge d'una infermera bonica ajudant a un vell a sortir d'una sala diu més que totes les estadístiques sanitàries

Carl Bernstein, periodista 

Quan la televisió informa sobre fets marginals, en aquest moment deixa de ser-ho

Herbert M. McLuhan, teòric de la comunicació

La TV va trencar el confort de les sales d'estar amb la brutalitat de la guerra. Vietnam es va perdre en elles, no en els camps de batalla

John W. Irving, escriptor

On hi ha un televisor engegat, segur que hi ha algú que no està llegint

Fernando Fernan Gómez, actor

Sis, vuit, vint milions d'espectadors! Aquestes són xifres amb les que mai va poder somiar cap director teatral ni cap novel·lista, i menys encara Èsquil, Sòfocles o Eurípides

Manuel Campo Vidal, periodista

Si de sobte es descomponguessin tots els televisors del món, no hi hauria escales per mesurar els tsunamis d'avorriment

David F. Attenborough, científic, documentalista sobre la natura
La TV encén grans flames de passió per la ciència, que els llibres hauran d’alimentar

el mite del "trastorn posvacacional"

Probablement molts de nosaltres haurem pogut fer uns dies de vacances. Totes les vacances són diferents. Mai no n’hi ha cap d’igual, ni tan sols les que passem cada any cada un de nosaltres: cada any són diferents.

Alguns avis haurem passat les vacances amb néts, d’altres amb fills, o sols, o en companyia d’algun matrimoni amic. Molt probablement la gran majoria de nosaltres ja les hem acabat i això vol dir tornar a les tasques que feiem abans de l’estiu o a les noves que tenim programades per aquest curs.

Ara és hora de repensar el curs que s’inicia amb més ganes que mai i sense la sensació d’haver de patir això que diuen que afecta a moltes persones quan s’els acaben les vacances i han de tornar a la feina que van deixar unes setmanes abans: el transtorn posvacacional.

Molts de nosaltres hem estat treballant més de 40 anys, 8 o més hores diàries, hem fet tres setmanes o un mes de vacances cada any i no hem tingut –ni nosaltres ni cap company de feina conegut– que tingués aquesta síndrome.

Penso que és mes un recurs que s’ha empescat algún periodista espavilat –per tal d’omplir pagines de revistes, diaris i tertúlies de la tv cada final de temporada– que no pas una realitat que passi sovint. Com el tema dels polls, que ara en parla tothom i a tot arreu: és una manera com una altra de fer gastar als pares un dineral amb productes antipolls per “si de cas…”.

Dic que nosaltres no tenim aquesta sensació perque la gran majoria ja no ens aixequen d’hora per anar a fitxar a l’empresa, però ens podem trobar que algun amic nostre ens comenti que té una filla o fill que té aquesta sensació: que “es troba malalt” per haver d’incorporar-se a la feina després de tres o quatre setmanes de dolce far niente o d’estar perseguint fills per tal que facin “els deures de repàs” que els toca cada dia, encara que sigui temps de vacances.

Diuen que hi ha gent que estaria disposada a agafar la baixa laboral per aquest canvi de rutina que els hi representa la tornada a la feina, ja que es troben “més irritables, més cansats, amb més dificultats per dormir, amb apatia i tristesa…”, que el malestar els prové “del canvi en el ritme diari, en l’horari, en els menjars, en l’activitat social…”. Penso que moltes vegades és una excusa per no tornar a la feina amb il·lusió i ganes.

¿I no hi ha un canvi de ritme quan un deixa la feina i se’n va de vacances? I jo em pregunto: ¿per què no agafen la síndrome del “trastorn poslaboral” quan comencen les vacances? S’haurien de trobar d’una manera similar ja que deixen de fer una activitat diària per canviar-la per una altra, de cop i volta, i ben diferent, i moltes vegades també estressant ja que hi ha qui programa unes vacances no de relax, de descans, sinó de moltes activitats, una rera l’altra per aprofitar les 24 hores del dia.

El que passa a algunes persones és que tenen associades les vacances a un estat idílic de plaer i distracció, mentre que el treball l’associen a un estat de malestar i patiment. Pobre concepte tenen aquestes persones del treball i del descans.

Nosaltres iniciarem el curs amb il·usió, amb moltes ganes de reprendre la tasca deixada fa unes setmanes i amb el cap posat en aquells consells que hem donat alguna vegada en aquestes pàgines per tal de no quedar-nos encarcarats (física i mentalment!).