dilluns, 17 d’octubre de 2011

compartir

Tots els avis haurem sentit alguna vegada que els nostres fills –i potser també nosaltres mateixos– utilitzen avui amb molta freqüència la paraula “compartir” per intentar convèncer un nét nostre que deixi una joguina a un seu germà: “Josep, hem d’aprendre a compartir” (i li ho diuen així, en plural, per implicar-se també ells). Avui el mot compartir està de moda, el sentim a cada cantonada, està a la boca de tots els pares quan volen que els seus fills aprenguin a no quedar-se les coses per a ells sols. Però no sempre s’utilitza correctament i es confon el "compartir" amb el "deixar" o el "donar".
El fet de compartir fa referència a gaudir en comú, entre diferents persones, d'una mateixa cosa, ja sigui al mateix moment –d’una manera simultània–, o en moments diferents –d’una manera successiva–. Pot fer referència a un espai físic o a un bé material, i quan nosaltres deixem d’utilitzar aquesta cosa, ella continua existint i essent utilitzada per altres persones. Podem posar exemples com un lloc d’esbarjo (un parc), un lloc de residència (un hotel), un racó de la llar (cuina, bany, menjador, sala…), un cotxe, un despatx, una sala de cinema…
1. Compartir una casa, un cotxe, l’autobus, un estri, un aparell…
És allò que fem quan dues o més persones participem d’un bé, sigui o no nostre (casa, bus). Quan vivim a casa compartim entre tots les habitacions i estris comuns: fem servir tots el menjador, el bany, la sala d’estar, els coberts… Els pares comparteixen l’habitació de matrimoni, els germans alguna habitació. Aquest compartir no és sempre igual: pot ser un compartir simultani (tots a l’hora: menjador, sala) o successiu (un darrera un altre: bany).
Pot ser que jo tingui una habitació per a mi sol, per tant no la comparteixo amb ningú. Si en algun moment determinat hi treballo amb un germà o germana o un amic no per això l’estic compartint, ja que ell o ella no hi estarà mai sol, no hi deixarà els seus estris, sempre hi serà amb mi.
Podem compartir el cotxe per anar a la feina o compartir el bus per desplaçar-nos. Sempre hi ha el propietari del bé que ens deixa utilitzar-lo ja sigui de manera gratuïta (em porten a la feina), pagant les despeses entre tots (anar a la feina en cotxe d’un altre i repartint costos) o pagant el bitllet del bus. Ningú té problemes amb aquest aspecte del compartir.
2.Compartir joguines
Quan apareix el joc entre germans, cosins o amics el compartir pot ser més complicat. Si el joc és col·lectiu és probable que no hi hagi problemes per compartir, ja que o es juga amb qui calgui o no hi ha joc. Quan del que es tracta és d’una joguina única i amb la que hi puc jugar jo sol (el “cotxe groc” que és meu, un clik, el telesketx per fer dibuixos, un yo-yo…) el tema es complica.
Quan els avis diem: “–Josep, deixa el yo-yo a la Neus que hem d’aprendre a compartir”, el Josep contesta: “–Però ara el tinc jo!”. I aquí comença l’estira i arronsa entre avis i criatura per tal que el deixi a la germana (que només el vol per tocar el voraviu a son germà). Ella que el demana, ell que no l'hi vol donar i els avis que volem convèncer en Josep que ha d’aprendre a compartir.
Aquest compartir una joguina única és un compartir successiu, no simultani. No poden jugar els dos amb el yo-yo. Primer l’un i després l’altre. En aquest cas la paraula més indicada és la de dir a en Josep que “deixi” el yo-yo a sa germana durant una estona i que després ja l’hi tornarà i així hi juguen una estona cada u. Hem d’aprendre a deixar les nostres coses per tal que un altre en gaudexi i això ho hem de fer grans i petits. Amb el deixar ja comencen els problemes.
3. Compartir un bé fungible (pastís, caramel…)
Aquí es complica del tot el tema. Si fins ara aquesta joguina que en Josep ha “deixat” a sa germana no la perdia, sino que la recuperava al cap d’una estona, quan el pare diu a la filla: “–Neus, a veure si els caramels que t’ha donat la iaia els comparteixes amb en Josep”, la Neus respondrà: “–No! Són meus!”. Té la idea clara que si en dóna, ni que sigui un de sol, a en Josep, ella perd part de la seva “propietat”. Entén que no els pot ni “compartir” ni "deixar": si n’hi dóna un, ja no el recuperarà. I té raó.
Quan del que es tracta és de caramels, galetes, un donut o qualsevol cosa fungible, que desaparegui després de fer-la servir (sobre tot si és dolça i és per a menjar), la paraula més escaient és la de dir als fills o néts que els caramels s’han de repartir, és a dir que els hem de dividir en parts, i “donar” a cadascú la part que li pertoqui. O que “doni” un tros, un quart o la meitat, del donut a son germà.
Els hi ha de quedar clar que després de repartir i donar, allò no retorna: s’ho queda l’altre. Donar és cedir gratuïtament la possessió o propietat d’una cosa a algú. Aquest és un aspecte difícil d’educar, però molt alliçonador: saber-nos privar d’una cosa que ens pertany per donar-la a un altre, començar a aprendre a viure la virtut de la generositat.

1 comentari:

  1. Hola Ramón: Felicitats per les teves reflexions. També em fa il.lusió avui comunicarte que tinc "Som avis" editat per l'Editorial LaButxaca, és un privilegi que el grup 62 me l'hagi publicat en aquest format. I, és un goig pensar que és econòmic i està a l'abast la seva lectura per molts avis i pares joves. Parla de comunicació entre avis, pares i néts.

    ResponSuprimeix