dijous, 12 de novembre de 2015

novembre: la mort, el més enllà i halloween

Tots els avis recordem que el mes de novembre l’Església el dedica als difunts. El dia 1 recorda tots els sants, els que ja són al cel i gaudeixen de la visió de Déu, i el dia 2 el dedica a resar per a totes aquelles persones que ens han precedit en la mort i per les quals preguem perquè arribin a la vida eterna.
Això ho vam aprendre dels nostres pares, ho vam tansmetre als nostres fills i ara aquests ho han de recordar als nostres néts. Aquesta és una tasca a la que hi hem de dedicar temps ja que l’ambient actual i la incorporació de costums vinguts de fora ha fet que vagi desapareixent el sentit cristià d’aquesta festa: ens oblidem del cel, del purgatori i de l'infern i incorporem el Halloween, festa d’origen celta que celebrava l’acabament de l’estiu i que està plena de bruixes, carotes i esquelets amb la finalitat d'espantar (sic!) a tothom qui trobin. El fet curiós és que Halloween és la contracció de l’expressió anglesa All Hallows' Even, que vol dir, precisament: Vigília de tots els sants!
Santa Mònica, ja a punt de morir, a Ostia, prop de Roma, va sentir com l’altre fill seu deia a Agustí: «m'hagués agradat enterrar a la nostra mare a la seva pàtria (a Cartago, a l’actual Tuníssia) i no a un país llunyà». Mònica el va sentir i el va reprendre i digué als dos: «Enterreu aquest cos en qualsevol lloc: això no us ha de preocupar en absolut; l'únic que us demano és que us recordeu de mi davant l'altar del Senyor, en qualsevol lloc on sigueu». Aquest és el sentit veritable del dia dels difunts.
El problema entre el dia dels difunts i el halloween és la pèrdua del sentit transcendent de la vida: una manera de pensar pagana, de viure d'esquena a aquesta realitat, de tenir por a la mort, aquest pas que tots hem de donar, que ens sembla que és on tot s’acaba i en el qual no hi volem pensar seriosament.
¿Què és la mort? La mort és quan es deixa el temps per passar a l’eternitatLa mort és un pas, un moment… un cop arriba, la vida continua. Gairebé podríem dir que la mort no existeix, que només hi ha vida: terrenal o eternal. Existim i no podem deixar d’existir. És el pas definitiu d’aquesta vida a l’eterna.
La por a la mort, que està tan present, fa que l’allunyem del pensament i la neguem, però la mort no és una derrota o una deshonra, sino la fi d’un cicle de patiment, sacrifici i dolor i l’inici d’un altre, ple de joia i felicitat. La raó d'aquesta obscuritat és perquè estiguem sempre preparats
¿Què és la vida eterna?, es pregunta la gent, com si fos un lloc més on estar, diferent de l’actual. «La vida eterna és una nova categoria d’existència, una nova qualitat de l’ésser, no és un lloc ni un temps sense fi fora del devenir cronològic. És el moment ple de satisfacció, allà on arribem al ‘cara a cara’ amb Déu».
Avui la mort ha deixat de ser la gran educadora, l’home viu sense consciència de la mort gairebé la meitat de la seva vida, com els animals, en una espècie d’eufòria i despreocupació. Aixo vol dir que durant una bona part de la seva existencia deixa de banda la seva humanitat, allò que defineix la seva humanitat: la consciencia de la mort.
Capella Sixtina - El judici final, Miguel Àngel
L’home es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i l'adéu definitiu. Ni tots els esforços de la tècnica moderna ni la pròrroga de la longevitat, no poden satisfer aquest desig del més enllà que sorgeix del cor humà. Però el progrés social, els avenços tecnològics i el poder adquisitiu que ens permeten gaudir de la vida d'una manera incontrolada, dissoluta i arrogant, fan que no es pensi en la mort, que no reflexionem sobre la nostra existència en aquest món, que no recapacitem sobre el més enllà i que atresorem tot el que poguem a la terra, sense recordar que res d’aquí ens emportarem cap allà. Com diu el Papa Francesc: –Nunca he visto un camión de mudanzas detrás de un cortejo fúnebre.
Avui la gent té por de la mort, de la mort lenta, del veure arribar la fi de la vida, de patir, de fer amb plena consciència el darrer tram del camí… I la gent desitja el contrari: una mort repentina, insospitada, sense temps per pensar ni patir… Avui es vol domesticar la mort arribant a produir la mateixa mort, com una questió que atany al mateix home perquè “Déu ha deixat de ser un subjecte que actui en la història i que ens ha promès la vida eterna”.  S'ha extirpat la mort de la consciència humana. Ja ni en els sermons es parla dels novíssims (la mort, el judici, el més enllà: cel, purgatori, infern, vida eterna).
A Martes con mi viejo profesor –les trobades de l’antic alumne Mitch Alboom amb el seu professor Morrie Schwartz, malalt terminal– parlen de la vida, de l’amor, de la família, de la mort… i el professor diu:
«–Has d’acceptar que moriràs i estar-hi preparat sempre. D’aquesta manera et veus més compromès amb la vida tot vivint-la.
«–Si acceptes que pots morir en qualsevol moment, potser no seràs tan ambiciós com ets ara. Les coses a les que dediques tant de temps, podrien deixar de semblar-te importants. Has de fer lloc a coses més espirituals…

«–Apren a morir i aprendràs a viure».

Cap comentari:

Publica un comentari