avis 4: l'altruisme omple la vida

Avui tornarem a parlar dels avis que estem jubilats i que passem moltes hores a casa. Ja vam dir en els primers escrits que hem de dedicar temps als demés i no pensar tant en nosaltres, doncs avui en tornarem a parlar.

L'altruisme, el dedicar-se als demés d’una manera desinteressada, està demostrat que afavoreix l'equilibri, la satisfacció personal i la bona salut. Al contrari, pensar massa en un mateix pot convertir-se en una càrrega difícil de suportar.

La nostra vida ha de tenir una finalitat, un objectiu, un sentit que orienti l'existència al llarg dels anys. Ara que estem jubilats –recordeu-ho: ara que estem esclatants de joia– aquest plantejament no canvia. Una vida plena, una vida amb sentit –amb un sentit aquí, ara, i amb un sentit transcendent de la vida– aporta beneficis psicològics i de salut física que no poden comparar-se als que es deriven de la felicitat material i immediata d’aquells que busquen la felicitat a curt termini, la que proporciona el plaer d’un bon àpat, d’una estona de diversió o d’uns sentiments positius.

L’avantatge de portar una vida compromesa, de lluitar per uns ideals, també a la nostra edat, ha cridat l'atenció dels científics, que consideren que els esforços invertits en portar una vida coherent i amb sentit, fer tasques de servei als altres o voluntariat, omplen de felicitat i de plenitud i faciliten mantenir en forma les capacitats cognitives, gaudir de millor salut mental i reduir la possibilitat de patir algunes malalties.

Els que viuen amb objectius clars veuen com la seva vida es perllonga més que la d'aquells que no tenen un fi vital definit. La gent vol ser feliç, però la vida té uns reptes i la felicitat depèn en gran part de com els afrontem.

Hi ha dos tipus de felicitat: la purament material –aquella que cerca de manera prioritària recompenses en diners o reconeixements socials– i la derivada d'un impuls interior que configura l'obrar –aquella que és fruit de la lluita per mantenir objectius alts i fer la feina ben feta–. Les dues no s’han de veure enfrontades, sinó que més aviat es solen entrellaçar en la vida de les persones. Però els que busquen de manera prioritària la primera, sovint no són tan feliços.

No és dolent cercar la felicitat, ans al contrari, però obsessionar-se amb la felicitat, anar darrera d’ella amb una recerca ansiosa o procurar ser feliç per tots els mitjans, pot conduir a un resultat negatiu en comptes d'aportar-nos un benefici. Si atenem bé la família, si dediquem temps a ocupar-nos dels altres, si estem tan ocupats de manera que arribem a “no tenir temps per a res”, segur que estem en el bon camí per tal que s'ompli de felicitat la nostra vida i ajudar a ser feliços els demés.

compartir

Tots els avis haurem sentit alguna vegada que els nostres fills –i potser també nosaltres mateixos– utilitzen avui amb molta freqüència la paraula “compartir” per intentar convèncer un nét nostre que deixi una joguina a un seu germà: “–Josep, hem d’aprendre a compartir” (i li ho diuen així, en plural, per implicar-se també ells). Avui el mot compartir està de moda, el sentim a cada cantonada, està a la boca de tots els pares quan volen que els seus fills aprenguin a no quedar-se les coses per a ells sols. Però no sempre s’utilitza correctament i es confon el "compartir" amb el "deixar" o el "donar".

El fet de compartir fa referència a gaudir en comú, entre diferents persones, d'una mateixa cosa, ja sigui al mateix moment –d’una manera simultània–, o en moments diferents –d’una manera successiva–. Pot fer referència a un espai físic o a un bé material, i quan nosaltres deixem d’utilitzar aquesta cosa, ella continua existint i essent utilitzada per altres persones. Podem posar exemples com un lloc d’esbarjo (un parc), un lloc de residència (un hotel), un racó de la llar (cuina, bany, menjador, sala…), un cotxe, un despatx, una sala de cinema…

1. Compartir una casa, un cotxe, l’autobus, un estri, un aparell…

És allò que fem quan dues o més persones participem d’un bé, sigui o no nostre (casa, bus). Quan vivim a casa compartim entre tots les habitacions i estris comuns: fem servir tots el menjador, el bany, la sala d’estar, els coberts… Els pares comparteixen l’habitació de matrimoni, els germans alguna habitació. Aquest compartir no és sempre igual: pot ser un compartir simultani (tots a l’hora: menjador, sala) o successiu (un darrera un altre: bany).

Pot ser que jo tingui una habitació per a mi sol, per tant no la comparteixo amb ningú. Si en algun moment determinat hi treballo amb un germà o germana o un amic no per això l’estic compartint, ja que ell o ella no hi estarà mai sol, no hi deixarà els seus estris, sempre hi serà amb mi.

Podem compartir el cotxe per anar a la feina o compartir el bus per desplaçar-nos. Sempre hi ha el propietari del bé que ens deixa utilitzar-lo ja sigui de manera gratuïta (em porten a la feina), pagant les despeses entre tots (anar a la feina en cotxe d’un altre i repartint costos) o pagant el bitllet del bus. Ningú té problemes amb aquest aspecte del compartir.

2.Compartir joguines

Quan apareix el joc entre germans, cosins o amics el compartir pot ser més complicat. Si el joc és col·lectiu és probable que no hi hagi problemes per compartir, ja que o es juga amb qui calgui o no hi ha joc. Quan del que es tracta és d’una joguina única i amb la que hi puc jugar jo sol (el “cotxe groc” que és meu, un clik, el telesketx per fer dibuixos, un yo-yo…) el tema es complica.

Quan els avis diem: “–Josep, deixa el yo-yo a la Neus que hem d’aprendre a compartir”, el Josep contesta: “–Però ara el tinc jo!”. I aquí comença l’estira i arronsa entre avis i criatura per tal que el deixi a la germana (que només el vol per tocar el voraviu a son germà). Ella que el demana, ell que no l'hi vol donar i els avis que volem convèncer en Josep que ha d’aprendre a compartir.

Aquest compartir una joguina única és un compartir successiu, no simultani. No poden jugar els dos amb el yo-yo. Primer l’un i després l’altre. En aquest cas la paraula més indicada és la de dir a en Josep que “deixi” el yo-yo a sa germana durant una estona i que després ja l’hi tornarà i així hi juguen una estona cada u. Hem d’aprendre a deixar les nostres coses per tal que un altre en gaudexi i això ho hem de fer grans i petits. Amb el deixar ja comencen els problemes.

3. Compartir un bé fungible (pastís, caramel…)

Aquí es complica del tot el tema. Si fins ara aquesta joguina que en Josep ha “deixat” a sa germana no la perdia, sino que la recuperava al cap d’una estona, quan el pare diu a la filla: “–Neus, a veure si els caramels que t’ha donat la iaia els comparteixes amb en Josep”, la Neus respondrà: “–No! Són meus!”. Té la idea clara que si en dóna, ni que sigui un de sol, a en Josep, ella perd part de la seva “propietat”. Entén que no els pot ni “compartir” ni "deixar": si n’hi dóna un, ja no el recuperarà. I té raó.

Quan del que es tracta és de caramels, galetes, un donut o qualsevol cosa fungible, que desaparegui després de fer-la servir (sobre tot si és dolça i és per a menjar), la paraula més escaient és la de dir als fills o néts que els caramels s’han de repartir, és a dir que els hem de dividir en parts, i “donar” a cadascú la part que li pertoqui. O que “doni” un tros, un quart o la meitat, del donut a son germà.

Els hi ha de quedar clar que després de repartir i donar, allò no retorna: s’ho queda l’altre. Donar és cedir gratuïtament la possessió o propietat d’una cosa a algú. Aquest és un aspecte difícil d’educar, però molt alliçonador: saber-nos privar d’una cosa que ens pertany per donar-la a un altre, començar a aprendre a viure la virtut de la generositat.

arriscar-se

Els avis recordem que quan duiem els nostres fills al parc si queien sobre la sorra i es feien mal, treiem ferro a l’assumpte i amb un “no ha estat res” quedava tot arreglat, malgrat la criatura arribés a casa amb un nyanyo, li hagéssim de posar una tireta o –en un cas excepcional– l’hagéssim de dur al CAP. Si a casa es donaven un cop al cantell de la taula, amb una mica de fregues amb alcohol quedava tot solucionat. I si anàvem al bosc i pujaven a un arbre –sota la nostra vigilància atenta– i acabaven amb braços i cames rascades per l’escorça, els dèiem “això no té importància” . Amb tot això els fills aprenien a no plorar per un petit cop que es donessin, a no rondinar per unes rascades i a ser ferms davant el petit dolor causat per una d’aquestes arriscades actuacions.

Avui estem obsessionats per la seguretat. Ho fem tot de manera que hi hagi el mínim de risc possible. Els terres dels parcs infantils han canviat la sorra per unes alfombres toves, de goma, que si un nen cau no es fa mal… els cantells de les taules i altres mobles o son roms o estan folrats de goma… no deixem que un fill pugi a un arbre per si s’esgarrinxa… posem reixes a les cases, portes blindades, ens  despullem a l’aeroport per tal que ningú porti una arma… Tot es fa de manera que hi hagi el mínim de risc físic per a les persones.

El risc és una incertitud, és un perill incert al qual estem tots exposats i sense possibilitat de reclamar. Vol dir que no sabem com acabarà aquella decisió que hem pres, que no sabem si guanyarem o perdrem, que és possible que acabi bé… però també malament. I cada vegada estem menys disposats a arriscar, a assumir riscos que escapin al nostre control.

Cal recordar un cop més els clàssics que ja deien que viure és desitjar, i desitjar una cosa i esperar aconseguir-la sempre comporta arriscar. Volem eliminar el risc de les nostres vides i per això condicionem els nostres hàbits… La societat del benestar on ens movem avui es caracteritza per l’obsessió malaltissa per la seguretat: volem els aliments incontaminats, que els avions no caiguin, que els metges no s’equivoquin… Volem risc zero! perquè tenim la idea –irracional– de que tot és predictible. Necessitem seguretat per a viure, sí, però si aquesta és exessiva, mata la vida.

Ens hem d’arriscar i saber que si es fracasa no passa res: tornem a començar. Recordem aquells versos del genial poema If… de Rudyard Kipling immortalitzats al català per Josep M. López-Picó:

…si Triomf ni Fallida no t’imposen sa llei

i com dos mentiders els treus del teu llinatge;…

si veus esbocinada ta estimada quimera,

i tornes a forjar-la amb els estris oscats.

Si de tots els teus guanys en fas un pilot d’or

i els arrisques valent d’una sola jugada

i els perds i de seguida, sense ni un ai del cor,

ni enraonies, tornes començà altra vegada.

Viure és assumir riscos, cada dia, en totes les circumstàncies. El risc està immers en la vida quotidiana des que naixem ja que els pares, amb les nostres deficiències, som un risc per al nadó.

Recordo una tira de Calvin on els seus pares, asseguts al sofà, –ell llegint i ella fent mitja– escolten la recriminació que els fa el seu fill: –¿Com puc estar segur de que la vostra forma d’educar-me no ha fet malbé tot el meu talent?

L’arriscar-se forma part del comportament humà, de la vida. Contínuament ens proposem nous reptes, prenem decisions, actuem en una línia determinada… i cada una d’aquestes actuacions comporta risc, comporta èxit o fracàs. Molta gent, davant la possibilitat d’un risc evident, es paralitza, no actua! Quan no hi ha novetats, quan no s’espera res, arriba l’aburriment, que és tot el contrari a la vida. Qui viu la vida amb intensitat, arrisca. Qui no arrisca, duu una vida trista.

Si no arrisques no arribaràs gaire lluny i risc vol dir fer una elecció per a un moment (¿anem al cinema o no?) o per a tota la vida (¿ens casem o no ens casem?). El risc més gran és no fer res, és no prendre cap decisió. Per tant, si no hi ha risc més gran que no arriscar, per tal d’evitar riscos, m’arriscaré.